Les empreses no poden obligar els seus empleats a vacunar-se

Amb més del 60,2% de la població amb la pauta completa de vacunació, això són, 28.587.458 persones amb les dues dosis de Pfizer, Moderna, AstraZeneca o la monodosi de Janssen, segons les últimes dades del Ministeri de Sanitat, i el 70,4% de la ciutadania (33.424.529 persones) amb almenys una burxada en el seu cos, s’obre més d’un debat davant el possible final de la pandèmia, i l’obligatorietat d’exigir aquesta pauta sanitària en diferents àmbits, com per a viatjar, per a entrar en determinats països o per a accedir a restaurants, bars, comerços, transport de llarg recorregut o grans superfícies. De fet, 21 països dels 33 que tenen implementat el certificat europeu de vacunació ¬–els 27 socis comunitaris i sis països adherits a la iniciativa, com són San Marino, Noruega, Suïssa, Islàndia, El Vaticà i Liechtenstein–, la majoria han inclòs en els seus respectius territoris alguna d’aquestes limitacions.

L’àmbit laboral,

davant el desig de les empreses d’anar tornant a la normalitat, cosa que significa abandonar el teletreball i tornar a l’oficina, tampoc s’escapa del debat. I aquest és més complicat en termes jurídics, atès que la figura de l’empresari es presenta com una peça clau que haurà de prendre decisions sobre la possible obligació perquè les persones de la seva empresa es vacunin.

Amb la legislació vigent a Espanya en matèria de salut i seguretat en el treball, assegura Teresa Ezquerra, advocada del despatx Abencys, no caldria concloure que un empresari pugui obligar un treballador a vacunar-se, sinó al contrari: pot, si ho desitja, oferir als seus empleats la vacunació enfront de malalties no associades al lloc de treball, sent aquests els qui acceptin aquest oferiment de manera voluntària.

Això es dedueix del que es disposa en l’article 14 de la Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals. Aquest principi d’autonomia de la voluntat s’estableix, així mateix, en la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

És a dir,

“que la regla general en el nostre Dret atén la no obligatorietat de la vacunació”. No obstant això, des que donés principi la pandèmia al març de l’any passat, s’ha estat testimoni d’un escenari jurídic històric, caracteritzat pels constants canvis legislatius, especialment en matèria laboral.

Per això, no és del tot descartable una modificació legislativa amb l’objectiu d’establir l’obligatorietat de la vacuna, a l’empara del que es disposa en l’article 12 de la Llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, d’estat d’alarma, excepció i lloc que estableix que “l’autoritat competent podrà adoptar per si, segons els casos, a més de les mesures previstes en els articles anteriors, les establertes en les normes per a la lluita contra les malalties infeccioses”.

Aquesta reglamentació també es troba a l’empara del que es disposa en l’article 1 de la Llei orgànica 3/1986, de 14 d’abril, de mesures especials en matèria de salut pública que estableix que “a fi de protegir la salut pública i prevenir la seva pèrdua o deterioració, les autoritats sanitàries de les diferents administracions públiques podran, dins de l’àmbit de les seves competències, adoptar les mesures previstes en la present Llei quan així ho exigeixin raons sanitàries d’urgència o necessitat”.

Per això, des de Abencys asseguren que la qüestió se centra en un possible conflicte entre béns jurídics igualment protegits com són, d’una banda, la salut pública, i, d’altra banda, determinats drets individuals constitucionalment reconeguts com puguin ser el Dret a la Llibertat, el Dret a la Intimitat o el Dret a l’Objecció de Consciència, havent de ser els jutges i tribunals els qui donin solució a la qüestió.

Segons Ezquerra,

“mancant legislació que actualment imposi l’obligatorietat de la vacuna, entenem que haurà de ser l’empresari qui requereixi judicialment als seus empleats perquè es vacunin, i els jutges els qui donin la solució, ateses les circumstàncies de cada cas concret”.

En aquest sentit, afegeix que ja existeixen com a precedents algunes resolucions que han obligat a determinats individus o col·lectius a vacunar-se, sent la més rellevant l’acte del Jutjat contenciós administratiu número 5 de Granada, de 24 de desembre de 2010, pel qual 35 nens van ser obligats, davant la negativa dels seus pares, a vacunar-se davant un brot de xarampió en un col·legi.

Via: Cinco Dias

Per obtenir més informació podeu contactar amb: www.cudos-consultors-com

Tel: 973.450.555 Balaguer

Tel: 973 28 28 18 Lleida

Tel: 973 64 32 32 Vielha

Et pots subscriure al nostre butlletí de notícies.