fbpx

Bloc Actualitat Cudós Consultors





Els grans patrimonis, objectiu d’Hisenda

fiscal
Els grans patrimonis, objectiu d’Hisenda

200 funcionaris seran els encarregats de vigilar als grans patrimonis aquest any quan operi a ple rendiment la nova

unitat de control de grans patrimonis que llançarà l’Agència Tributària. Segons el director de l’organisme, Jesús Gascón,

s’encarregaran de centralitzar el control de les grans fortunes i el seu àmbit estès, així com el seu entorn societari sota

la idea que aquest tipus de contribuents gaudeixen d’eines i arquitectures molt més complexes que la resta.

El secretari de EFPA España i soci director del despatx LINKServices ETL Global, Joan Pons, reconeix que en aquest

tipus de clients “el frau és més factible, atès que disposen de més mitjans per a aconseguir-lo” en teoria, però que en la

pràctica és molt difícil: “Centrar-ho en un col·lectiu que ja està molt controlat i que no en pocs casos pot suposar absència

de tributació, per exemple en les comunitats que no es pagui l’impost de patrimoni, desvia els recursos que necessita

Hisenda per a atacar les borses de frau de l’economia submergida”.

Carlos Romero, coordinador de la secció d’IRPF de l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals (AEDAF), explica que aquesta

iniciativa està en línia amb les directrius “marcades per l’OCDE sobre les actuacions que han d’implantar-se per a reduir les

bosses de frau fiscal”. Encara que la AEDAF reitera que aquestes mesures els semblen positives, “esperen que no es vulnerin

els drets i garanties dels contribuents ni es prenguin mesures que puguin tenir connotacions confiscatòries”. També Adolfo

Jiménez, president de Asefiget (l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals i Gestors Tributaris), creuen que es tracta d’un pas

més en la lluita contra el frau.

Aquest control de l’Agència Tributària

Se centrarà fonamentalment en els béns i drets que els grans patrimonis tinguin a l’estranger, s’estendrà també el control a les

socimis i, finalment, a l’impost sobre el patrimoni. Romero explica que “els principals objectius són tenir fiscalitzats a aquells

contribuents amb rendes i patrimoni molt elevats”. En l’argot de l’OCDE es coneixen com a ultra high income individuals. I la

finalitat és posar nom i cognoms a aquells contribuents els patrimonis dels quals i rendes siguin considerats, respecte d’un llindar

que encara no s’ha definit, com molt elevats.

Pons reitera que el fet de ser un gran patrimoni no té per què implicar ser un potencial defraudador. Per a Pons, la globalització

i la digitalització permeten obrir comptes en qualsevol país de l’eurozona amb un simple clic del mòbil. Sobre aquest tema, Espanya,

en particular, i l’eurozona, en general, han anat signant acords d’intercanvi d’informació amb altres zones que podrien generar

certes susceptibilitats. De fet, en 2014, es va signar un acord multilateral, al qual es va unir també Espanya.

Entre els 54 països

I jurisdiccions que es van comprometre a intercanviar informació des de 2017, a més de la pràctica totalitat dels països de la UE,

çes troben altres estats com l’Argentina, Barbados, Colòmbia, Corea, l’Índia, Islàndia, Maurici, Mèxic, San Marino, Seychelles,

Sud-àfrica, Trinitat i Tobago, Illes Fèroe, etc., molts d’ells considerats fins ara com a paradisos fiscals. I en 2018, es va afegir Suïssa.

Alejandro del Camp, assessor fiscal de DMS Consulting, assenyala que el que ha canviat és que els Estats ja no han de preguntar,

sinó que es produeixen intercanvis automàtics d’informació.

Sobre aquest tema, Luis de l’Amo, secretari tècnic del REAF del Consell de General d’Economistes, reitera que abans aquesta

informació havia de passar per un requeriment judicial i, que ara, amb els processos automàtics “és molt més difícil defraudar”.

Pons recorda que “des de 2012, qualsevol contribuent que tingui a l’estranger, a 31 de desembre de l’any, un valor superior a

50.000 euros en comptes, valors i immobles ha d’emplenar la declaració 720 el mes de març de l’any següent”. Però això no

queda així, s’haurà de presentar en els exercicis posteriors quan s’hagi incrementat en 20.000 euros en els exercicis posteriors.

De la mateixa opinió és Romero:

“Tenir comptes o negocis a l’estranger no suposa que s’hagi eludit el pagament d’impostos en

el territori nacional, ni que aquests estiguin ocults als ulls d’Hisenda. En conseqüència, encara que moltes de les grans fortunes

espanyoles tinguin o hagin tingut negocis o inversions fora de les nostres fronteres, no han d’equiparar-se amb la comissió de

cap infracció tributària, perquè en la majoria de casos no és així”. Del Camp recorda que l’obligació de declarar existeix quan se

superin els 50.000 euros, encara que estigui dividida entre diverses persones. I assenyala que a partir d’ara en la Declaració de la

Renda hi haurà advertiments perquè incorporin aquestes dades. En cas de no rendir comptes correctament, Pons adverteix de les

dures sancions a les quals s’enfrontaria el contribuent, que poden arribar a ser excessives amb una multa de fins al 150 per cent del

no declarat.

En aquest apartat

Identificar la residència fiscal és clau lloc que “Espanya té convenis amb 89 Estats per a evitar la doble imposició en els quals es

determinen amb claredat les regles per a fixar la residència fiscal dels contribuents”. Sobre aquest tema, Romero insisteix que

identificar la residència fiscal és un punt que sempre ha estat clau a l’hora d’analitzar la tributació dels contribuents. “Una persona

amb residència fiscal a l’estranger només tributa a Espanya per aquelles rendes o patrimoni amb les quals existeixi alguna connexió

amb el nostre país. En canvi, un resident fiscal a Espanya tributa en el nostre territori per la seva renda i patrimoni mundial,

independentment d’on es localitzin els mateixos”.

Els grans patrimonis, objectiu d'Hisenda

Per obtenir mes informació us informarem des del departament fiscal de:

www.cudos-consultors-com

Tel: 973 450 555